General Temes socials

Acte central a Moià el 23 de setembre

Text de la intervenció del portaveu del GIC, Francesc Güell a Moià el dissabte 23 de setembre de 2017.

Hola, bona tarda a tothom!. Estic aquí com a representat d’un grup petit i d’un poble petit. El grup és el Grup Independent per Castellcir (GIC) i el poble ja l’he dit, Castellcir.

En la preparació per aquest acte, se m’ha assignat parlar del tema de “Administració Local”. No és que en sigui un expert, però humilment intentaré explicar el que he après amb dos anys com a regidor.

Que com es veurà afectat pel nou Estat el tema de l’administració local, és a dir, els municipis?. L’opinió generalitzada és que per a l’administració local, el nou Estat és una oportunitat. Una oportunitat per millorar.

Diu la Constitució: “Las Haciendas locales deberán disponer de los medios suficientes para el desempeño de las funciones que la ley atribuye a las Corporaciones respectivas y se nutrirán fundamentalmente de tributos propios y de participación en los del Estado y de las Comunidades Autónomas.”

Tots sabem que això  es fals, no en té suficients ni els pot decidir.

En realitat, els municipis són els parents pobres de totes les administracions públiques. Els seus recursos amb prou feines arriben per cobrir les despeses de funcionament. La resta queda sempre pendent de les subvencions.

Tots sabem, a més, que el finançament dels municipis, durant molts anys i per pura necessitat, ha estat el tema immobiliari.

Per tant, l’oportunitat serà també, una major autonomia, participació en les decisions, possibilitats d’agrupació de municipis o serveis, i gestió més propera de l’educació, llars d’infants i primària, serveis socials etc. Tot això acompanyat d’una millora en els recursos i la capacitat de decisió.

Només unes dades del nostre entorn:

A Dinamarca, del total del pressupost de l’Estat: 50% són els municipis, 21,5% regions, i 29,8%  Govern Central. És a dir, els ens locals gestionen més diners que el govern central. Aquesta és una tònica del model nòrdic: a Finlàndia gestionen un gens menyspreable 37% del pressupost de tot l’estat i a Suècia un 44%. De manera similar podríem veure valors no tan alts però significatius a Alemanya i altres països europeus.

Als Estats Units: els municipis gestionen més diners que els Estats federals, concretament el 26% de la despesa pública total.

A Espanya, els ens locals representen només el 13%. És l’Estat qui s’endú al voltant del 51% de la despesa pública total, i les Comunitats Autònomes en gestionen el 36%.

Per tant l’oportunitat d’apostar pel municipalisme, hauria de significar que els ens locals gestionessin com a mínim el 25% de la despesa pública total, el doble que en l’actualitat.

Això hauria d’anar aparellat d’un augment de les competències municipals. En la majoria de països, les primeres funcions de la despesa local corresponen a serveis de caràcter personal, és a dir, de despesa social.

…de la despesa total pública en protecció social que realitzen les administracions a l’Europa dels 15 , els municipis en sufraguen un 30%. A Dinamarca aquesta xifra supera el 50%. A Espanya, és només el 8%.

Per tant, hi ha molts camps per córrer, l’educació, l’atenció al ciutadà, als infants, la tercera edat,  l’escola primària, la salut, els plans d’ocupació activa, la integració i educació lingüística del immigrants, plans per a situacions d’emergència, gestió de la natura i medi ambient,  aigües, potable i residuals, turisme local, escoles de música, esport, cultura etc.

Però tot això, ara i aquí, ens sona a música celestial enfront dels esdeveniments que s’acumulen aquests últims dies. Tots els coneixeu.

Aquests esdeveniments han provocat, resistència i mobilització, una resposta popular, però pacífica i no pas “tumultuosa”.

I és així que ens podríem preguntar:
Per què estem aquí?

Doncs estem aquí per resistir, per la democràcia, per defensar-nos, per dir prou al nacionalisme espanyol. Un nacionalisme que no es reconeix a ell mateix i que, al contrari, acusa als altres: els nacionalismes “periféricos”.

Ja diu la “Constitución”, Art 2. “La Constitución se fundamenta en la indisoluble unidad de la Nación española…” com veieu “Una” nació. També diu: “Art. 3.- El castellano es la lengua española oficial del Estado…etc.”

Repassant això, un descobreix que el català no es una llengua romànica o llatina, és “una lengua española

Nosaltres el 78, vam pecar d’ingenuïtat i vam passar per sobre de totes aquestes indignitats, pensant què era el “possible”. I ens vam enganyar.

Però el nacionalisme espanyol no és res més que la coartada ideològica del poder real, la cort, que utilitza els recursos de l’aparell estatal per als interessos de l‘elit dirigent, que es perpetua a través del temps amb diferents formes. Un poder realment extractiu de recursos per utilització pròpia i que ha canviat de formes en el temps però ve de lluny.

El que no ha canviat és el lloc on s’acumula: La Cort Madrid, on entre la majoria de la gent honesta, hi són tots, aquesta minoria, elit extractiva, un cluster de poder on viuen, dormen, fan dinars, sopars, es reuneixen, conspiren i es diverteixen, i han creat una cultura aïllada de tots els corrents de progrés d’Europa.

Avui es manifesta com un veritable conglomerat de poder econòmic i financer, poder polític, poder de l’alt funcionariat espanyol, i també poder dels mitjans de comunicació estatal i que es relacionen tots ells amb un ús descarat de les “portes giratòries”.

I no ens enganyem: el PP és un instrument. No és el fons. Com va ser un instrument el PSOE i ara, avui, està preparat per ser-ho C’s.

Aquest poder, elit extractiva, no pot tolerar un projecte com el català, que avui és el projecte més transformador, de mes progrés i més important que hi ha a la península i potser a tot Europa.

I es un projecte transformador i de progrés no sols per Catalunya, sinó també per Espanya, que com a conseqüència s’haurà de replantejar moltes coses…

Per això em costa d’entendre la posició d’alguna esquerra, tan l’espanyola com catalana…

Diu Carles Boix. (professor universitari de ciències polítiques de la Universitat de Princeton) que tant la llei del referèndum com la convocatòria de l’1-O són decisions legítimes i justificables per tres raons:

  • com a actes democràtics;
  • com a accions correctores d’una situació injusta;
  • i com a mecanismes per alliberar Espanya i Catalunya d’una relació històrica malaltissa, basada en la desigualtat.

Amb tot això i per acabar, què hem de fer?: Doncs resistir i votar. Sobretot votar. Caldria que penséssim en el significat del vot:

Votar SÍ, és clar, vol dir a favor de la independència.

O votar no, que vol dir que no es vol un estat independent, però que almenys és estar a favor del dret a decidir, i mostra que el poble de Catalunya té la sobirania per decidir el què vol fer.

Finalment l’abstenció, que sempre n’hi ha (sobre el 30% més o menys), però que ara no es una abstenció normal. En aquest cas és afavorir la posició dels que estan en contra de tot, fins i tot de reconèixer el dret a decidir. Serien “no vots” que tant PP com C’s s’encarregaran de comptar-los a favor seu.

El dia 1 d’octubre votarem. I votar és guanyar.!

Moltes gràcies.!